La muixeranga són un conjunt de danses i castells humans originaris del País Valencià i que principalment es preserven a Algemesí (Ribera Alta), però també existeixen colles i grups a altres diversos indrets de les comarques valencianes.
Més que una dansa pròpiament dita, és un conjunt de quadres plàstics amb intencionalitat representativa, que participa en les processons de la Mare de Déu de la Salut, la Festa Major d'Algemesí (7 i 8 de setembre).
La muixeranga és el nom que rep a Algemesí, i que es diferencia dels moderns castellers en el sentit que en la muixeranga, l'objectiu és més religiós i es fa una dansa, sense que l'alçària de les torres humanes siga crucial. Per bé que la teoria ens diu que els castells i la muixeranga tenen un origen comú (les moixigangues), els primers s'haurien especialitzat en les torres humanes pròpiament dites i les segones s'haurien preservat fidels al sentit religiós i el quadre plàstic.
Les més antigues cròniques escrites que la vinculen a Algemesí daten del primer terç del segle XVIII, però de la seua constant i ferma presència ben bé pot pensar-se en un origen molt més antic. Segons les referències de cròniques, la data de 1724, celebració de les primeres festes solemnes en honor de la Mare de Déu de la Salut, podria ser la més antiga que la vincula a la Festa; però si es té en compte la constatació documental dels Llibres de Comptes de la Vila, des de 1733 i des d'aleshores, ja amb cadència anual en liquidar el sou als dolçainers que tocaven a la Festa, és la més exacta fita cronològica. (Viquipèdia)
En aquest reportatge que inserim de la 8a Trobada de Muixerangues intervenen la Muixeranga d’Algemesí, la Nova Muixeranga d’Algemesí i les colles castelleres dels Capsgrossos de Mataró i Joves Xiquets de Valls.
El professor algemesinenc Vicent Niclòs ens fa cinc cèntims de la festa en general i de les muixerangues.
També fem una mica de referència sobre el tipus de construcció humana i la seva evolució de les muixerangues o moixigangues cap als castells actuals.
És un reportatge de Joan Climent Ferré.
Capítol 1/6
