Festa Major del barri del Bon Sol a Valls. 1997.

Joan Climent és invitat a pujar a un castell.

Fotografia realitzada per Paquita Trenchs

Era el mes de juliol de 1997, per la Festa Major de la barriada el Bon Sol de Valls,  quan la Colla Joves Xiquets de Valls hi va ser invitada a actuar aixecant castells de sis i de set pisos d’alçada. L’actuació castellera es duria a terme el dissabte al vespre.

Amb gentilesa del cap de colla Francesc Fabra (a) Quico Fabra em convidà a pujar a un castell. Amb el temor de no haver-ho fet mai vaig acceptar la proposta. Seria un castell de sis, el quatre de sis. També convidà a dos germans més, dels quatre segons, tres érem germans:  d’esquena, en Francesc Maria, davant d’ell en Josep Maria i a la dreta de la fotografia un servidor.

La meva experiència fou molt interessant, perquè vaig poder valorar “in situ” la dificultat d’aguantar-te allà a dalt damunt dels baixos: posició dels peus per no fer mal al baix, la postura de quadrar el castell a dalt, mes dret o més endavant o més endarrere, els braços ben posicionats. Després pujarien els terços i noto com tot es belluga i tu aguanta i no perdis la postura. A continuació els dosos, l’aixecador i l’enxaneta.  Tota l’estructura per petita que sigui veus que té vida, perquè té moviment no està quieta. Quan sents les gralles que t’indiquen l’arribada de l’enxaneta a dalt de tot sents una esgarrifança dins teu. Et passen un munt de coses pel cap. Ara toca la baixada, el castell encara es belluga més, penses, ai! que caurà, aguanta!.

Quan tot s’ha acabat, ets felicitat pels teus companys i amics de la Colla. La sensació és formidable. Per un neòfit com jo l’experiència ha estat estupenda.

Ja sé que per molts que llegeixin aquestes paraules les trobaran ridícules, perquè no n’hi ha per tant, tant sols és un castell de sis pisos.

Emplaço a tothom que vulgui a fer castells que provi l’experiència d’anar a una colla castellera i que tingui ocasió, com jo mateix he tingut, de pujar a un castell. Notarà moltes sensacions estranyes i entendrà la dificultat que comporta ser un “bon casteller” per aixecar castells d’envergadura i de no tanta envergadura, de NOU PISOS D’ALÇADA i de gamma extra.

La persona neòfita que ho provi notarà que no es pot menystenir cap castell per petit que sigui, de sis, de set pisos, de vuit, de nou, etc. Ni cap casteller que hi puja. El casteller ho farà més bé o més malament però no voldrà caure i perjudicar als seus companys. Ho donarà tot, la força, la intel·ligència, intentarà tenir bon posicionament del seu cos, no perdre el nord, en tot moment concentrat, etc.  per tal de sortir-ne victoriós de la construcció col·lectiva que s’està aixecant.

Conclusió: Una experiència de sentiments interns inexplicable. Per mi ha estat una proesa.

Gràcies “Quico”

Joan Climent Ferré